Anton CARRERA (1943)

 

Un sorprenent domini de la llengua i de la forma avala aquest poeta. Sembla com si, en la seva poesia, es conjuressin les veus més nobles de la nostra tradició literària. Però, a més, el que ens diu en els poemes és que el paisatge és essencialment identificable amb l’home.

Antoni COMAS, Un segle de poesia catalana-3, Edicions Destino, Barcelona

 

 

LA POESIA D'ANTON CARRERA

En general, la poesia d’Anton Carrera arrela profundament en el terrer i és generosament autobiogràfica. De tota manera, fóra errat atribuir a aquestes dues afirmacions un sentit restrictiu. Ni l’arrelament en el terrer no vol dir una exacerbació localista curta de mires, ans un intent d’assumpció dels components que configuren aquella pàtria que, com deia Pere Quart, és tan petita que es pot somiar completa, ni els elements autobiogràfics no redueixen els plantejaments a efusions sentimentals d’àmbit necessàriament limitat per un excés de personalisme, atès que el poeta assaja constantment de convertir-los en significats de valor universal. Més aviat, doncs, cal entendre les afirmacions que he fet com a possibles senyals d’identitat d’una poesia que no solament no refusa els seus límits ans se’n serveix per tal d’obtenir una major intensitat a nivell de comunicació, i que ho fa sense oblidar que tot plegat seria ben poc útil si no anés acompanyat d’un treball incessant sobre la llengua i sobre la composició, a fi d’assolir l’expressió justa, que per si sola atorga dimensions insospitades a la paraula, i la tensió extrema, que converteix el vers en quelcom d’irrevocablement essencial.

Miquel MARTÍ i POL, “EL 9 NOU”, ‘Cultura’, p. 29, Vic, 22 de juny de 1979