Conec homes
com aranyes
que filen prim,
que pengen paranys
entre fruita i branca
i saben esperar.

Conec homes
que han fet del seu silenci
una íntima derrota,
han sentit trencadissa de vidres
en l'ensorrat porxo
dels seus somnis ardents.

 Jo voldria conèixer
homes de debó,
que passessin de llarg
a les sales d'espera,
que sabessin pensar,
jutjar
i decidir
i no poguessin contenir
l'enorme inquietud
del viatge.
 

 

 

Avui em toca de presentar Anton Carrera –i no cal dir que ho faig de gust— en llibre. Ho dic així perquè moltes vegades he presentat una actuació seva a la plaça pública. Sí, ho haveu llegit com cal: he escrit a la plaça pública. Perquè aquest home de bé i poeta sense clivells ha volgut dir els seus versos entre la gent, vull dir la gent de cada dia. Jo ho he vist… i he romàs esfereït del seu coratge.


Guillem d’Efak, pròleg del llibre Poemes, Gràfiques Diamant, Barcelona, 1970.